Jordi Pujol, com a president de la Generalitat, l’any 1983Paco Elvira (Cover / Getty Images)En una de les darreres escenes de Parenostre —el biopic sobre Jordi Pujol i la seva família que s’estrenarà el 16 d’abril—, el president contempla la ronda General Mitre del dormitori de casa seva estant. És de nit i aquells dies de juliol del 2014 han estat molt llargs.
Si ens cenyim a la cronologia, l’acció s’ha de situar entre el dilluns 7 —el dia que El Mundo va desvelar que la família havia ingressat en un mes 3,4 milions en un banc andorrà— i el dilluns 14 —quan Oriol Pujol va dimitir com a secretari general de Convergència Democràtica—. Abans d’anar a dormir, i abans que el film s’acabi amb un gir inesperat, Pujol, a l’habitació on el 1960 es va acomiadar de la seva dona quan el van detenir, pensa com quedarà inscrita la seva figura en la història. La càmera es concentra altra vegada en el seu rostre. L’home que interpreta Josep Maria Pou (quin paperàs!) es fa una pregunta: li posaran el seu nom a aquell carrer?Una pregunta com aquella va quedar suspesa després de la confessió del 25 de juliol de 2014, amb Pujol transformat d’un dia per l’altre de mite patriòtic en personatge injuriat. El sotrac profund l’expressava l’arrencada d’un article de Lluís Bassets, embrió de l’assaig La gran vergonya: “La muerte política de Jordi Pujol, que es de lo que se trata, ilumina toda su biografía personal y pública con una nueva luz, desnuda y cruel”. D’aleshores ençà les coses han canviat, la normalització de la vida política catalana avança en paral·lel a la seva restitució. El que planteja la pel·lícula de Manuel Huerga és la importància que la confessió i tot allò que l’envolta, i que està pendent de judici, acabarà adquirint en la biografia nuclear de la segona meitat del segle XX a Catalunya.El cineasta Huerga, que el 2004 va començar a treballar a Mediapro com a responsable dels audiovisuals del Fòrum de les Cultures, ja havia tingut un cert paper en la transformació de Pujol en figura. El 2010 va dirigir per a la productora Jordi Pujol, 80 anys. Érem al pròleg del Procés. Faltava menys d’un mes perquè Alicia Sánchez Camacho dinés amb Victoria Álvarez i un ram de flors amb final feliç a La Camarga. El documental era el muntatge d’una llarga entrevista de Pujol amb Miquel Calçada en diversos escenaris. Com ara a la pel·lícula, Huerga va optar perquè el nucli visual fos el rostre.Just abans d’acabar, Calçada li formulava la pregunta testamentària: “A benefici d’inventari que es diu, esteu content, en feu una valoració positiva d’aquests vuitanta anys?”. El prestigi de Pujol havia fet el cim. Havia publicat els primers volums de les seves notables memòries. El Centre d’Estudis Jordi Pujol, amb el qual jo col·laborava, funcionava a ple rendiment. Un grup d’amics s’havien reunit en un dinar homenatge, per descomptat al Majestic. A l’hora dels discursos, Josep Termes havia estat encomiàstic: “Com a historiador, mirant-me la història, és el personatge polític i estadista més important de la Catalunya del segle XX”. Aquest patriarca és qui parlava al documental de Huerga.Al documental hi ha un moment corprenedor, que serveix com a inici del final: la descripció de la detenció i tortura de 1960. A l’hora d’explicar la seva conducta, Pujol apel·la a l’honor. Descriu la reacció de l’impressor Francesc Pizón, a qui van acabar detenint perquè ell va confessar el seu nom després d’haver aguantat hores de cops. “Senyor Pizón, ho sento”. L’impressor, davant dels policies, s’hi va adreçar amb magnanimitat. “No ho senti, no es preocupi, Pujol, vostè ja sap que això jo ho he fet per patriotisme”. Quan acaba el relat, Pujol fa un gest que és un reconeixement de la grandesa de Pizón. Després deu segons de silenci. La càmera els deixa de mirar per respecte, els enfoca les mans.Jordi Pujol l’any 1980Sigfrid Casals (Cover / Getty Images)El moment heroic de 1960 és la clau a partir de la qual explicar la seva vida? És un dels flashbacks de Parenostre. L’espectador veu la detenció al pis de General Mitre i la tortura a la comissaria de Via Laietana. Aquell Pujol de 30 anys, com el nen de 10 que va pujar al Tagamanent, és una de les veus de la consciència que interpel·len el Pujol atrapat en el laberint familiar del 2014. L’escena més turmentada de la pel·lícula ens situa al seu subconscient. Després d’haver mantingut una conversa telefònica tensa i fallida amb el rei Joan Carles, avança desorientat pel passadís. Els fantasmes l’assetgen. Els ciutadans, la família, ell mateix. El passadís acaba enrunat. És un gran moment visual.El guionista de Parenostre és Toni Soler. A 14 d’abril. Macià contra Companys ja havia fet parella amb Huerga. Si aquell film sobre l’adveniment de la República va ser concebut com una ficció televisiva, el biopic de Pujol es va idear com una pel·lícula per als cinemes. El primer objectiu del film, va explicar Toni Soler (amb covid) a El suplement, és “pensar com van viure Pujol i la seva família un moment tan dramàtic”. Era el 2 de desembre de 2023, el rodatge s’havia acabat el dia abans. A Col·lapse, per la seva banda, Josep Maria Pou, que és el protagonista, va definir-la com “la primera pel·lícula que es fa de la nostra història recent”. Després de pel·lícules més aviat centrades en episodis del període de la Transició —val per a Salvador, de Huerga, o El 47 de Marcel Barrena—, Parenostre, certament, ens situa en un moment crític del qual tots, poc o molt, tenim memòria recent.El més rellevant del film segurament és saber si la potencialitat de l’audiovisual interfereix en la memòria que tenim sobre Pujol i, a la vegada, si aquesta memòria, ara mateix, està condicionant el judici de la història. A banda de la seva presència puntual a La nova cançó (1976), de Francesc Bellmunt, quan Àngel Casas li pregunta si ajudaria a finançar la pel·lícula (“la Banca Catalana ens concediria un crèdit?”), o de l’obra mestra que és Informe general, de Pere Portabella (1977), dialogant en un saló burgès amb altres líders de l’oposició catalana, i imposant-se, crec que Pujol com a personatge es va estrenar com a figura audiovisual el maig de 1982: es tracta d’un capítol del programa biogràfic de Tal com són, del canal català de Televisió Espanyola.La narradora del programa era Marta Ferrusola, que guiava el relat biogràfic, familiar i carismàtic, de Pujol. Les circumstàncies eren les que eren. Havia acabat de triomfar als escenaris el clàssic contrapunt de la imatge oficial del president: la demolidora caricatura d’Ubú president, d’Albert Boadella, que s’havia representat al Teatre Lliure durant la primera meitat de 1981. I estava a punt d’esclatar la crisi definitiva de Banca Catalana. La imatge del documental dirigit per Jaume Serrats era del tot oposada. Començava amb una panoràmica de la catedral de Saragossa. La càmera seguia Marta Ferrussola passejant, primer, per davant del Pilar, i encaminant-se després per un camí de sorra cap a la presó de Tornero, on Pujol va estar pres. Ella explicava els viatges a la presó, apareixia en un locutori o recordava el menjar que arribava a casa de persones interessades pel seu marit. I l’altre moment clau del documental era la rememoració dels Fets del Palau de 1960, explicats per tres activistes que hi eren —Jaume Casajuana, Josep Espar Ticó, Xavier Polo—, i per Pujol mateix assegut al galliner del Palau de la Música.En moments crítics de la trajectòria de Pujol, la memòria del moment redemptor sempre torna. Quan els fiscals Mena i Villarejo es van querellar contra ell, es va publicar Els Fets del Palau i el consell de guerra a Jordi Pujol, del nacionalista Jaume Crexell a La Magrana. Poc després que El Mundo actués com a corretja de transmissió de la feina bruta de l’estat encomanada a José Manuel Villarejo amb l’afany de condicionar les eleccions de 2012, Enric Canals —exdirector de TV3— va dirigir el documental Pujol Catalunya, que tenia com a base el sumari del consell de guerra i que es va emetre el juliol de 2013. 748.000 espectadors, 21% d’audiència. I en el procés de restitució després de la confessió, a principis de 2023 es va reeditar, per fi, l’assaig magnètic Dels turons a l’altra banda del riu, que havia escrit a la presó. Des d’on concebre la biografia de Pujol?“Tampoco quería yo explicar las cosas que estoy explicando, pero a lo mejor es bueno que las explique”, deia Pujol a Jordi Évole el març de 2012 a un Salvados en ple Procés. L’inici de la temporada televisiva 2012-2013 de TV3 va tenir com un dels programes estrella el capítol d’El convidat d’Albert Om dedicat a Pujol. “Jordi Pujol i Marta Ferrusola conquisten l’audiència”, titulava El Periódico. El van veure 975.000 espectadors i, vist en perspectiva, s’hi va descobrir una frase premonitòria: “Encara puc espatllar la meva biografia”. Quan la família estava sotraguejada pel vendaval d’informacions d’El Mundo i pensant la seva estratègia de defensa, Oriol Pujol va dimitir com a secretari general de CDC. Aquell dia Toni Soler va publicar a l’Ara un article d’opinió titulat amb una pregunta: “De què en direm pujolisme?”. Deu dies després, Pujol confessava per protegir els fills i, intentant quadrar el cercle, per redimir-se. “Solem pensar que el passat ens explica el present, però el present encara ens explica amb més força el passat”, va escriure al seu blog Toni Sala —la primera entrada del que seria El cas Pujol.El cas Pujol, naturalment, ha generat un enorme interès. Durant dos anys Incís Films, de Guillem Carol, va fer gestions per gravar una entrevista de diversos dies amb Pujol. El 2019 la feina estava feta. “Ho explica tot”, va dir Carol el febrer del 2020. Però les negociacions per emetre-ho no han arribat a bon port. El febrer de 2021 David Trueba ja estava gravant la notable sèrie documental La sagrada família, segurament el repàs biogràfic més complet que s’ha emès fins ara. Dos mesos després s’emetia Pujol: els secrets d’Andorra a 30 minuts, una rigorosa investigació periodística. I diverses productores s’interessaven pels drets audiovisuals d’un llibre titulat El fill del xofer (si no em falla la memòria). El 23 de novembre de 2021, Francesc Escribano —exdirector de TV3— estava convocat a l’Institut Català de les Indústries Culturals com el productor d’una pel·lícula que només existia com a projecte: Parenostre. L’1 de desembre de 2023 es va acabar de gravar als estudis de Mediapro. La idea era estrenar el 2024, quan fes una dècada de la confessió, però la feina de postproducció s’ha allargat més del previst.El guió de Toni Soler proposa la nit del 29 de maig de 1988 com a pròleg per narrar aquells dies de juliol de 2014. Aquella nit electoral al Majestic, la de la segona majoria absoluta de Pujol, Jordi Pujol Ferrussola s’acosta al seu pare i li diu que Javier de la Rosa té ganes d’ajudar. El president no ho veu clar. “Collons, pare, quan confiaràs en mi?”. Pujol diu que endavant i tanca els ulls amb preocupació. Un altre flashback, igual de rellevant per la interpretació històrica del pujolisme, és de 1993. Miquel Roca diu a Pujol que González ofereix a Convergència la possibilitat d’entrar al govern. Pujol diu no. “González m’ha de trucar a mi”. I Roca, rebotat, replica així: “Ara ja saben que han d’anar a parlar amb el teu fill gran”. Diria que la interpretació històrica sobre la degradació del pujolisme que proposa la pel·lícula és aquesta. Però aquesta interpretació, i la crònica dels fets del 2014, segurament no és el més important.El president de la Generalitat, Salvador Illa, es reuneix amb l’expresident Jordi Pujol al Palau de la GeneralitatMassimiliano MinocriEl centre moral de Parenostre és la conversa entre Pujol i mossèn Ballarín a un bosc de Gòsol. Aquella conversa entre dos amics de tota la vida és l’autèntica confessió. A la necrològica del 2016, en un dels primers escrits que va fer públics, Pujol va parlar de la reacció de Ballarín després del comunicat del 25 de juliol. “El va commoure i el va entristir. I me’n va parlar amb llenguatge i actitud d’home just. D’home capaç de comprendre i estimar, però també exigent i just”. Aquesta conversa és la que contemplem ara els espectadors. Parlen dels fills i la política i els diners i sobretot del cinisme del poder. I sentim el que em sembla que hauria de ser el nucli a partir del qual imaginar la biografia de Pujol: el reconeixement de “la valentia de pecar”. Ha estat absolt? S’ha acabat la penitència?Quan el setembre del 2022 va patir un ictus, l’aleshores president Pere Aragonés va contactar amb la família per dir-los que la Generalitat no dubtaria a fer-li un reconeixement institucional si fos el cas. A les seves memòries Els anys irrecuperables (Pòrtic), Jaume Asens, que va ser l’advocat de Podem que es va querellar contra Pujol i la seva família, explica que s’hi va reunir per primera vegada l’estiu del 2024 i, conscient de la talla política del seu interlocutor, no va deixar de descobrir-hi el carisma i lideratge. Podem va retirar la querella, Pujol va assistir a la presentació del llibre d’Asens. Salvador Illa, poques setmanes després d’haver estat investit, s’hi va reunir de manera oficial a Palau. En un tuit va consignar el que deu anys abans semblava un anatema: “L’expresident Jordi Pujol és una de les figures més rellevants de la història política de Catalunya”.La vida de Jordi Pujol, una panoràmica culturalLLIBRES
Els Fets del Palau i el consell de guerra a Jordi PujolJaume Crexell La Magrana, 1982
MemòriesJordi PujolProa, 2007-2012
Pujol CatalunyaEnric CanalsPòrtic, 2013
El cas Pujol Toni SalaL’Altra, 2014
La gran vergonya Lluís Bassets Columna, 2014
Dels turons a l’altra banda del riu Jordi Pujol Comanegra, 2023
AUDIOVISUAL
La nova cançó Francesc Bellmunt1976
Informe general Pere Portabella Filmin, 1977
Jordi Pujol, 80 anys Manuel Huerga 3Cat, 2010
La sagrada famíliaDavid TruebaPrime, 2022
Pujol: els secrets d’AndorraGenís Cormand i Xavier Bonet3Cat, 2022
TEATRE
Ubú presidentAlbert BoadellaTeatre Lliure, 1981